L'enveja de Sísif.

 

Mal, sempre mal

No obstant, endavant.

Alçant el cap

Continuant el combat

Lluitaré fins el final.

Però, sense la teua mà

Ja res serà igual.

Sempre s’ha fet mai.

L’ala ja vola

I ara juga a amagar

Què? Un cor trencat

Tu ja m’has oblidat,

O ho faràs aviat

Jo et continuaré recordant,

Tota la vida vivint del passat.

Novament a l’atzucac:

¿Emprar la dalla

I fer rodar el cap

O deixar-la estar?

 

Tornaré a navegar

Malgrat la tempestat,

Amb mi no podrà la mar.

Sols em vencerà el penya-segat

Quan, voluntàriament, em deixe arrossegar.

Acabada ja és la nostra Odissea,

Sols resta el foc a Troia,

Els monstres Caribdis i Escil·la

I un vaixell que ha naufragat.

De les sirenes vaig resistir el cant

Però, la teua mirada,

Eixa boca arquejada,

La inefable forma d’estimar

Va ser un cúmul desbordant

Que em va obligar a amar.

I llevant-me la cuirassa

Em vaig deixar encadenar

A l’infinit treball

De col·locar-te els pèls que tens a la galta

Al seu lloc, darrera de l’orella.

Sísif sentia enveja.

Ell, ad aeternum, arrossega una pedra

I jo, fins la fi, condemnat

A dir-te “amor vincit omnia”.

 

Rimes assonants,

Nosaltres dissonants,

Amors atemporals.