Litterae Ad Abyssum

  De nuevo.   De nuevo, delante de la puerta, solo. Tomo el pomo, cabizbajo, ¿cómo no? Espero que al otro lado estés, Para que, como siempre, me salves.   De nuevo, sólo queda calígine, Nadie aguarda ya compadeciente. Únicamente sombras, espectros. Especialmente bellas, pulcros.   De nuevo, ya no hay luz, La Luna cesó su rielar En tu mirada ojiprieta. Solos tú y yo, mi cruz.   ¿Seguías entre las sombras? Ya lo sé, siempre estarás. ¿Te fuiste a geas lejanas? Ya lo sé, nunca te vas.   Demonio omnisciente, Maldito subconsciente, Agonía incesante. Eternamente presente.

 

  Mal, sempre mal No obstant, endavant. Alçant el cap Continuant el combat Lluitaré fins el final. Però, sense la teua mà Ja res serà igual. Sempre s’ha fet mai. L’ala ja vola I ara juga a amagar Què? Un cor trencat Tu ja m’has oblidat, O ho faràs aviat Jo et continuaré recordant, Tota la vida vivint del passat. Novament a l’atzucac: ¿Emprar la dalla I fer rodar el cap O deixar-la estar?   Tornaré a navegar Malgrat la tempestat, Amb mi no podrà la mar. Sols em vencerà el penya-segat Quan, voluntàriament, em deixe arrossegar. Acabada ja és la nostra Odissea, Sols resta el foc a Troia, Els monstres Caribdis i Escil·la I un vaixell que ha naufragat. De les sirenes vaig resistir el cant Però, la teua mirada, Eixa boca arquejada, La inefable forma d’estimar Va ser un cúmul desbordant Que em va obligar a amar. I llevant-me la cuirassa Em vaig deixar encadenar A l’infinit treball De col·locar-te els pèls que ...